El nom de l’escriptor rus Sergei Dovlatov és poc conegut entre els lectors espanyols, encara que a Espanya han sigut publicades diverses traduccions de les seves novel·les més importants. Malgrat això, si preguntem als lectors per nom de l’autor i les seves obres, de segur que la resposta més comuna serà que no han tingut el plaer de conèixer-ho, cosa que és una llàstima, perquè estem perdent l’oportunitat de gaudir d’uns dels millors autors russos del s. XX.

Dovlatov és uns dels grans exponents de la prosa russa del s. XX que va trobar en la literatura i l’humor una finestra per a poder rebre una mica d’aire net en una societat com la soviètica on tot es mirava amb lupa i on escriure amb llibertat resultava massa complicat i de vegades perillós. A aquesta novel·la trobarem un dels temes que més van obsessionar els escriptors russos de finals de la dècada dels 70-80, l’època de l’anomenada «tercera ona» de l’emigració russa, en la que Dovlatov tracta sense problemes els temes que més li preocupaven, com la llibertat, la sexualitat femenina, l’aburgesament dels emigrats i la política a l’estranger dels emigrants. Les obres de Dovlatov, com no podien ser d’altra mena, van ser prohibides a l’URSS per ser considerades poc «soviètiques», cosa que no va impedir que els seus llibres corregueren entre les mans dels lectors russos en edicions mecanografiades que circulaven de mà en mà clandestinament o bé eren llegits de publicacions fetes a l’estranger que arribaven a l’URSS de contraban. L’interès per en Dovlatov en l’URSS es deia, sobretot, a què la seva obra era una glopada d’aire fresc que els mostrava la llibertat amb què els emigrants russos vivien a l’Occident, especialment als Estats Units i que els parlava d’un món on podien ser lliures.

A «L’estrangera» trobem uns dels temes clàssics de Dovlatov, l’emigració de russos a l’Occident, amb la peculiaritat del fet que és el primer llibre que situa l’acció de l’obra als Estats Units. La protagonista de l’obra, Marússia Tataróvitx, és una noia jove que ha deixat el seu Moscou natal i ha marxat als Estats Units per a refer la seva vida. Marússia, contràriament a allò que pensava, no acabarà trobant la felicitat a aquest nou país on és abrigallada per una comunitat russa que ha fet la seva petita Rússia als Estats Units i que la rep amb els braços oberts, però que no dubtarà en criticar-la quan acaba amb en Rafael, un llatinoamericà somiatruites que només li farà promeses que mai acaben en res. La seva vida sentimental es convertirà en la nova font de noticies de la comunitat russa, sent el tema de xafardeig de les dones que la critiquen per considerar-la massa casqui vana, mentre que els homes la compadeixen perquè la consideren una dona massa bonica per a haver acabat amb un noi com en Rafael. L’únic suport que tindrà Marússia serà el mateix Dovlatov qui es presenta a la novel·la com a un personatge més que es farà amic de la protagonista i qui li posarà veu, narrant la seva història personal.

A més dels personatges principals, la novel·la està plena de personatges secundaris que poblen les pàgines de l’obra i que ajuden al fet que aquesta tingui un ritme més fluid a més de ser els observadors de la vida de Marússia i donar un altre cop de vista a la història, fent més fresca la història i aportant un toc d’humor i surrealisme amb les seves peculiars biografies personals, no exemptes d’una pàtina de llàstima i de tristesa que serveixen de crítica vetllada a la societat soviètica que permet l’existència de persones amb tants problemes socials.

La seva prosa té un encant especial, irresistible que es deu a la seva capacitat d’inventar personatges que, encara que semblen viure immersos en el caos i que vaguen sense rumb, són capaços de sobreviure i de patir les situacions més surrealistes sense caure en la desesperació. Dovlatov imposa als seus personatges una melodia del sentit comú que sona com a un murmuri al llarg de la novel·la i que fa que aquesta sigui més creïble i familiar. Sense dubte, el millor de «L’estrangera» està als seus detalls, amagada entre les petites picades d’ullet i l’humor que destil·len els seus personatges.