Si els gats parlessin de Jordi Ferrés
por Rubén J. Olivares
Si els gats parlessin de Jordi Ferrés
Diu una vella dita popular que els gossos tenen amos, mentre que els gats tenen personal de servei. Durant segles, hem conviscut amb aquests petits felins sota una mena de pacte de no-agressió basat, en gran part, en la incomprensió mútua. Els hem titllat de traïdors per no moure la cua com un Golden Retriever, d’esquerps per reclamar el seu espai i de misteriosos simplement perquè no hem sabut llegir-los. Per sort per a la nostra pau domèstica, Jordi Ferrés ha publicat «Si els gats parlessin: La guia per entendre’ls i cuidar-los», una obra que no s’ha de llegir com un simple manual d’instruccions, sinó com un autèntic tractat de diplomàcia interespecífica.
Ferrés no és un teòric que observa el món des d’una torre d’ivori acadèmica. La seva autoritat neix del fang, de l’asfalt i de les nits en vetlla. Com a fundador d’El Jardinet dels Gats, una institució ja mítica en el teixit associatiu de Barcelona, l’autor ha gestionat milers de ronronejos, bufits i mels. Aquesta experiència a peu de carrer —literalment— impregna cada pàgina del llibre d’una honestedat que s’agraeix. No ens parla un venedor de productes per a mascotes; ens parla algú que ha après a escoltar el que els gats diuen quan callen.
El llibre s’estructura al voltant d’una premissa fascinant: i si el problema no fos que el gat és complicat, sinó que nosaltres som analfabets en el seu llenguatge? Ferrés ens porta de la mà per desxifrar la complexa coreografia de les orelles, la tensió d’una cua o la subtilesa d’un parpelleig lent. Ens ensenya, per exemple, que el ronroneig no sempre és una oda a la felicitat; sovint és una eina d’autosanació o un crit d’auxili en moments de dolor. En revelar aquests codis, el llibre transforma la nostra mirada: de sobte, el gat que ens mira fixament des del passadís ja no ens jutja, sinó que ens està convidant a un diàleg que fins ara ignoràvem.
Un dels punts més valents de l’obra és la seva croada contra els mites. Ferrés es desfà, amb una barreja de rigor i paciència, de la imatge del gat com un animal solitari i desagraït. A través de les seves pàgines, entenem que el gat és un animal social amb unes regles d’etiqueta molt estrictes. L’autor posa especial èmfasi en el concepte de la «gatunització» de la llar. No es tracta només de posar un rascador al costat del sofà per salvar els mobles, sinó de comprendre que l’espai físic és, per a un gat, una extensió de la seva pròpia seguretat emocional. Un gat que s’amaga no és un gat antisocial; és un gat que ens està dient que el seu entorn és massa sorollós, massa impredictible o massa humà.
Però on «Si els gats parlessin» brilla amb una llum més humana és en el tractament de l’adopció i el rescat. Ferrés coneix bé el trauma i la resiliència. El llibre dedica espais vitals a explicar com integrar un nou membre a la família, especialment si aquest membre arrossega les cicatrius —físiques o invisibles— del carrer. L’empatia que supura el text en aquests capítols és un recordatori que cuidar un gat és, en essència, un acte de responsabilitat ètica. No és un caprici estètic per a fotografies d’Instagram, sinó una vida que depèn de la nostra capacitat per oferir-li un refugi segur.
La prosa de Ferrés és directa, propera i despullada de qualsevol pretensió. S’agraeix que no caigui en el sentimentalisme barat, sinó que aposti per una tendresa pràctica. Ens ofereix consells sobre nutrició, salut i higiene, però sempre sota el paraigua del benestar emocional. Ens recorda que un gat sa no és només el que té un pèl brillant, sinó el que se sent confiat en el seu territori.
En definitiva, aquesta guia és una lectura obligatòria. Ho és per a qui acaba de portar un cadell a casa i se sent aclaparat, però també per a l’humà que conviu amb un gat des de fa una dècada i creu que ja ho sap tot. «Si els gats parlessin» és una invitació a baixar del nostre pedestal d’humans i a observar el món a quaranta centímetres del terra. És un llibre que no només ensenya a cuidar els gats, sinó que, d’alguna manera, ens ensenya a ser millors humans: més pacients, més observadors i, sobretot, més respectuosos amb els silencis dels altres. Si teniu un gat a prop mentre llegiu aquestes línies, mireu-lo. Potser, després de llegir Jordi Ferrés, per fi entendreu què us està intentant dir.