Elvis Riboldi és un nen estrany que viu aventures

Per Vanessa Díez.

Recordo una vega al eixir de la dutxa una confessió lapidaria de la meua germana més menuda «ets molt estranya» i és va quedar tan tranquil.la, ben a gust diria jo, la gent quant et diu allò que pensa descansa, siga bo o roin. En aquell moment ja estava jo de volta de unes quantes coses de la vida i no va ser una pedra gegant per mi aquell alliberament que ella havia experimentat amb un «i què?» ho vaig deixar resolt tot d’una. I jo em pregunte, què es ser normal? A l’hora de la veritat ningú és normal. Allò que fa la gent és fingir davant dels altres que és d’una manera o d’altra, intentant que el seu comportament no siga massa escandalós no siga que un altre puga jutjar allò que fan o el camí doblegat que estan fent, encara que després envegen allò que altre a aconseguit per arriscar-se i lluitar de debò per els seus somnis.

Elvis Riboldi és un nen estrany, diferent, revoltós i que no diu allò que els demés consideren dins de la normativa del protocol, sinó que és ell mateix, i així i tot embolicant-la prou sovint té amics ben fidels que hi són amb ell a les bones i a les roïnes, aquells que donen suport sempre.

Aquesta vegada el problema a resoldre per a l’Elvis és prou gros. Es queden sense escola, perquè no s’han pogut pagar els deutes amb el banc i darrere de deixar-los diners hi havia altra intenció, fer gratacels per a oficines, encara que deixaren sense centre educatiu als nens del poble. La colla de l’Elvis és posa a buscar solucions encara que queixant-se acaben a la presó, però d’ací surt la idea de fer un musical per aconseguir diners per salvar l’escola.

Busquen diners, idees, actors i un guió. Un càsting on descobreixen totes les possibilitats, les ganes que té la gent de fer-se famosa i la creativitat que hi surt de qualsevol situació. Homenatges a altres obres com «Cantant sota la pluja», «Dirty Dancing», «El violinista a la teulada», «West side story», «Cabaret», «El màgic d’Oz» o «Fama». Per acabar adonant-se que contar la pròpia historia és la millor manera d’afrontar el procés creatiu.

La crítica que hi ha sota les histories de l’Elvis és prou interessant: la lluita davant la injustícia, acceptar-nos a nosaltres mateixos (diguen el que diguen els altres), tindre gent que sempre estarà amb tu (als moments més dolents de la vida), acceptar als demés també (amb totes les seves manies)i no deprimir-se (i si arriba sortir-ne més fort). Si no t’entenen com a l’Elvis les seues aventures et poden ajudar a comprendre aquest boig món.