Breviari Mediterrani de Predrag Matvejević

Breviari Mediterrani de Predrag Matvejević

​Llegir el “Breviari Mediterrani” és una experiència difícil d’etiquetar. No és ben bé un assaig ni tampoc un dietari ni un llibre d’història. I tanmateix, és tot això alhora —i més. Matvejević ens convida a mirar el Mediterrani no només com un mar, sinó com una manera de ser, de recordar, de narrar. No ofereix una tesi, sinó una mirada, i això el converteix en una lectura profundament personal per a qui s’hi acosta amb atenció.

L’autor, Predrag Matvejević, nascut a Bòsnia i amb una trajectòria marcada per l’exili i el pensament crític, coneix el Mediterrani des de dins i des de fora. No parla des d’un únic lloc, sinó des de molts. El seu relat neix d’una geografia de la dispersió, d’un amor per aquest espai que és també, sovint, un espai de conflicte i fractura. És per això que el llibre no es presenta com un relat lineal, sinó com una col·lecció de fragments, com si cada tros del litoral o cada objecte marí fos una clau per llegir el tot.

L’estructura del llibre és una de les seues grans troballes. S’inspira en els breviaris religiosos, aquells llibres de lectura pausada, i ens proposa capítols breus —“la sal”, “el vent”, “el port”, “l’illa”— que es poden llegir com meditacions independents. Cada entrada és una finestra: darrere hi trobem la història, la llegenda, l’antropologia, la literatura. Però sobretot hi trobem una veu que interpreta, que associa, que transforma la realitat física del mar en una metàfora viva.

Els tres grans eixos que travessen l’obra —la identitat mediterrània, el pas del temps i l’experiència de l’exili— es presenten de manera subtil però constant. Matvejević no parla d’identitat com una cosa tancada, sinó com una xarxa d’intercanvis. El Mediterrani que ell descriu és un espai de trobades, de barreges, però també de ferides. Les capes de memòria s’acumulen sobre els paisatges, i cada lloc guarda restes d’un passat que encara pesa. L’exili, en aquest context, no és només personal; és una condició que travessa tota la regió.

Una de les coses que més impressiona del llibre és el seu llenguatge. Hi ha una bellesa molt serena en la manera com Matvejević escriu. Els seus paràgrafs són densos, però mai feixucs. Hi ha poesia, però sense embafament. Cada mot sembla col·locat amb cura. La seua escriptura evoca el mar que descriu: profunda, canviant, feta de silencis i ecos. A més, el llibre està farcit de referències —autors antics, mites, textos religiosos—, però mai amb afany de lluïment, sinó com qui vol convidar el lector a formar part d’un diàleg llarg i compartit.

Des de la seua publicació, el “Breviari Mediterrani” ha esdevingut una obra de culte per a qui vol comprendre el Mediterrani més enllà dels tòpics. S’ha llegit des de la geografia, des de la història, des dels estudis culturals. Però la seua força roman intacta perquè no es limita a descriure un lloc: ens parla de com hi vivim, de com el recordem, de com el perdem. I, potser, de com el reconstruïm cada vegada que el tornem a mirar.

Llegir aquest llibre avui és una forma de resistència: resistència a la pressa, a la simplificació, a les fronteres. És una invitació a llegir lentament, a pensar amb profunditat, a habitar els espais —també els interiors— amb una mirada més oberta. I això, al cap i a la fi, és un dels grans regals de la literatura.