El romanço d’Anna Tirant de Josep Pedrals

El romanço d’Anna Tirant de Josep Pedrals

Abandonar la casa on has crescut, volar assoles al món, enfrontar els perills i viure una aventura. Anna no vol per ella la vida de sa germana, les imposicions dels progenitors no són allò que endurà la seua existència. Ella als camins i qui vaja trobant més enllà de la terra que la ha vist nàixer. No sap cap on li portarà, però serà tot seu, els errors i els encerts.

La poesia arriba com a so en primer lloc en aquest cas, perquè vaig trobar al poeta a un dels seus recitals a Alacant al «Festival del Humor», després al «Palabras Hablabas» al CAMON i finalment a la primera planta del Mercat Central d’Elx al «Festival de Poesia No somos tan raros». Dura prova aquesta última davant un públic no entès, que per sorpresa pogué escoltar poesia mentre estava fent la compra de la setmana. Jocs de paraules fets poemes, so rere so. I així fem un salt referencial de l’espectacle en viu, on el showman entretén, ja siga amb poesia o amb cançons, ja que en Pedrals a més també és el líder de la banda dels Nens Eutròfics que fa res van estar a Mallorca al Live on Març, per ací no em tingut el gust d’escoltar-los, cap al recolliment de l’obra que un pot beure en solitud i recolliment, trasbalsant la ficció a la realitat.

Domina les ferramentes del seu ofici de forma evident. Ritme i vocabulari no amaguen secrets per ell. La ficció de la historia de la vida de aquesta dona amb la metalitetura que es barreja, un passeig pels carrers de Barcelona, un anar i vindre, dos amics i un destí, un projecte creatiu que es desenvolupa amb dificultats, ens deixen vorer les bambolines de la funció. Quim Porta, l’alter ego del poeta, és un erudit, juguen als seus diàlegs amb els carrers i nomenen homes de passat honorable, converses elevades per al dia a dia. M’imagine Pedrals fent un passeig per aquest recorregut fent un trencaclosques amb els dos personatges contestant-se a si mateix i rient de tant en tant. Un homenatge a les histories de cavalleries com el Tirant lo Blanch.

El nomenen hereu del gran Garcia, Vicent Garcia, que feia una poesia artificiosa i elegant, el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca, per a Pedrals el sonet també és part imprescindible de la seua trajectòria. Deixant els elogis d’un costat, tinc ganes de que el poeta deixe córrer el contingut de la caixa de pandora, que escriga des de les entranyes, el dia que ho faça ja no hi haurà qui l’aturi. Mentre gaudirem de les seues ocurrències fresques, perquè com ell diu l’amor és un peix fent bombolles al bassal.