Paüra d’Anna Enrich

Paüra de Anna Enrich

Emocions i literatura formen un tàndem inqüestionable que ens ha acompanyat d’ençà que vam començar a escriure literatura. I si hi ha una expressió literària que vehicle amb més facilitat els sentiments aquesta és la poesia. No per es, les primeres representacions literàries que podem anomenar així són els poemes èpics que lloaven les aventures dels grans herois de cada cultura. La poesia és una mena d’eina que permet als autors donar forma mitjançant la representació textual, als seus sentiments que impacten directament tant a l’autor com al lector.

Després d’un llarg període d’injust oblit, als darrers anys estem assistint a un ressorgir dels sentiments, els afectes i les emocions, una tornada a valorar la seua importància en totes les esferes de la vida, no només en la literatura, sinó en camps com la psicologia, la filosofia, la lingüística o la sociologia, entre altres. La poesia porta al seu si una dimensió transformadora que ofereix possibilitat d’interpretar el món des d’una perspectiva afectiva que ens torna una visió del món més humana, més enriquidor.

Des de «Letras en vena» ens estimen força la poesia i les veus que ens donen l’oportunitat de gaudir d’aquesta. Avui us presentem el nou poemari d’Anna Enrich «Paüra», que ja des del seu títol ens anuncia poesia. Anna Enrich no és nova en aquest món de la poesia, ja que porta escrivint d’ençà que era estudiant a l’institut – hi ha vocacions primerenques que anuncien el naixement d’autores consolidades – i des de llavors, ha anat consolidant el seu nom com a poetessa, consolidant la seua presència en l’escena literària poètica de parla catalana, en un moment molt particular en el que la poesia i l’oralitat que porta, gairebé una cançó, ha tornat per a reclamar el seu joc en l’àmbit cultural.

La poesia d’Anna Enrich dona forma a una veu molt personal i particular, de difícil classificació, que no admet cap etiqueta ni classificació literària. Estem davant una poesia experimental, molt particular que juga sense por amb el llenguatge i que demana una lectura atenta per banda del lector, a canvi de tornar-nos el plaer d’una poesia plena de referències artístiques, a través de les quals tracta de reflectir el caos que suposa viure, sentir emocions positives que ens porten al cel i de vegades negatives, que ens fan sentir que estem en el nostre infern personal.

El llibre està travessat per fortes imatges que vertebren les tres parts que formen el poemari. La imatge, ja siga en forma de quadre, fotografia o record agafa vida a través de les paraules que conformen els versos dels poemes d’aquest poemari evocant tota una plèiade d’emocions que abraça al lector.

Inaugurem el poemari amb una al·lusió poderosa al quadre de Pieter Brueghel, Dulle Griet (La boja Griet), un personatge folklòric del qual es diu que podia saquejar el mateix Infern i tornar il·lesa de la seua aventura, amb el primer capítol, anomenat Dulle Griet saqueja l’infern, en el que Anna Enrich es transforma en la nostra particular guia per aquest Infern poètic, ple de poemes que evoquen uns dels episodis més tràgics de l’Europa Medieval, l’epidèmia de la banya de ségol, un fong que va tornar tòxic el pa i que va provocar episodis de deliris i al·lucinacions entre la població, immortalitzat per Pieter Brueghel en el quadre que ja hem esmentat i que serveixen de reflex per a convidar-nos a passejar pel seu particular infern personal, ple de paisatges inhòspits.

El nus del poemari ens rep sota el títol de Another self-portrait, un recull de poemes que dona pas als records, la nostàlgia, la melancolia que dona girar la mirada cap arrere, escorcollar en l’aplec d’imatges que ens criden en un avalot de memòries, embastats per la distància i el temps. Potser és un dels capítols més personals del poemari on ens endinsem en el passat d’Anna Enrich, distorsionat pel temps que ens torna una visió distorsionada dels fets, com quan mirem a través d’una cascada.

Posem fi al llibre amb Canícula di Anna, últim capítol del poemari, que tanca aquesta travessia personal des de l’Infern, passant pel purgatori dels records i el renaixement que suposa tornar a ser un mateix, tornar al present. En aquests poemes ens endinsem en una poesia més experimental que desitja representar-la llibertar respecte als successos del passat, avançar cap endavant sense obviar els records que hem deixat darrere, sense oblidar el que vam viure i ens va fer el que som ara.

«Paüra» és una invitació a embarcar-nos en un viatge profund i íntim a la cerca de la nostra pròpia Ítaca, un viatge per l’odissea particular de l’ànima humana que tos fent al llarg de la nostra vida. En aquest grapat de poemes, Anna Enrich ens puja a la seua nau i ens convida a viure la seua particular odissea travessant el mar d’emocions, sentiments i pensaments més íntims que componen aquesta obra, fent port en temes com l’amor, la pèrdua i el perdó. Amb una poesia sincera, personal, experimental i molt evocadora, l’autora ens convida a reflexionar sobre la nostra existència i la relació que mantenim amb el món que ens envolta.