Els llits dels altres – Anna Punsoda 

Les consultes dels psiquiatres estan plenes de fills que descobreixen, no sense angoixa, que els seus problemes personals tenen les seves arrels en els seus pares, especialment en la mare, per què, mare no hi ha més que una, però de vegades alguns voldrien haver tingut més de recanvi. A la figura de la mare sempre se l’exigeix molt més, per què donem per fet que són elles, només per què són dones, les que han volgut formar una família i per tant son elles les que han de ser el pilar fonamental que sostingui la família per a què no és fons. A les mares li demanen més per què se les suposa que el desig de maternitat que han pogut sentir els dóna una major responsabilitat que als pares, que semblen que ho són per què ella ha volgut i, per tant, si falla la mare, fallaran els vincles que mantenen unida a la família.

La protagonista d’aquesta obra no és una excepció i sent que la tempestuosa relació que ha viscut a la seva casa, amb un pare depressiu que ha trobat refugi a l’alcohol i una mare que rebutja el pare i que no sap com gestionar la seva relació amb la resta de la família, està darrere dels seus problemes personals que viu ara com a adulta. Des de la seva infantesa, Claustre ha patit per les relacions que ha mantingut amb els altres, marcada pels abusos que va patir – i dels que com tots els xiquets no era conscient – per part del seu oncle quan camuflava relacions d’abusos sexuals com jocs entre oncle/neboda. Amb aquest transfon, la xiqueta Claustre anirà creixent i fent-se una dona adulta enmig d’un embolic extrem, pel fet que arrossega un sentiment de culpa pels traumes que no pot afrontar, cosa que li portarà a mantenir el control de la seva vida a través del control del seu cos i que es tradueix en anorèxia i la recerca de l’amor d’un llit a un altre, acumulant amants sense importar la seva edat o gènere, com un addicte que busca les solucions dels seus problemes en el fons d’un got o d’una xeringa.

«Els llits dels altres» és un relat que va filant desgràcies a la vida de la protagonista, cosa que li portarà a anar d’un llit a un altre buscant un amor que li doni la redempció que busca. Sense dubte, el nom de la protagonista no podria haver sigut millor escollit, Claustre, una dona atrapada al seu cos que ha de compartir amb els seus traumes i que no permet que ningú entri per tractar de comprendre-la. De la pornografia es diu que és sexe explícit, per què està despullat de qualsevol sentiment i resulta massa cru; d’aquest llibre podríem dir que és dolor explícit, per què tots els traumes, tots els desenganys sentimentals hi estan explicats amb detall, en una mena de confessió oberta de la narradora que comenta la seva vida, valora les seves vivències, es queixa dels seus problemes, critica als altres i acaba despullant-se, disseccionant-se fins que aconsegueix buidar-se.

La novel·la està escrita amb sensibilitat, sense afonar-se en una narració massa escabrosa quan parla de la infància de la protagonista, des de la mirada dels perdedors de la vida, dels que estan ací per partir; narrada amb mestria, sap com barrejar l’humor negre i el sarcasme amb una forta capacitat d’enllumenar els episodis més negres i revestir-los d’una eixida que ens deixa un sabor agrí i dolç. No estranya que amb el seu debut com a escriptora a Anna Punsoda li hagin donat el premi Roc Boronat, per què aquesta obra brilla amb la seva pròpia llum i anuncia que a les lletres catalanes ha aparegut una escriptora amb talent a qui cal que continuem seguint-li la pista si volem gaudir de la seva narració.