No vull viure al setembre de Vanessa Díez Tarí. 

He llegit “No vull viure al setembre” de Vanessa Díez del dret i del revés, per darrere i per davant. Puc dir que he llegit com un cranc, si els crancs pogueren llegir. El llibre consta de 69 poemes, que se’ns presenten numerats amb nombres romans, dividint-ho en tres parts a través de les quals recorrem la història d’una relació entre dues persones que s’han estimat tant, que han acabat cremant el seu cor en una pira, sacrificant no només l’amor que es tenien, sinó una part de la seua ànima. L’amor té aquestes coses tan curioses: com més hem estimat a algú, més necessari se’ns fa fugir de l’estimat, tallar els lligams que ens unien amb l’amat i tractar de reconstruir una vida plena de runes en la que els records ens venen a buscar, fantasmes d’un amor que creiem passat, per a tornar a sacsejar-nos el cor i fer-nos traure les llàgrimes que pensaven que ja no ens quedaven.

“No vull viure al setembre”, doncs, és un llibre que transita des de l’inici d’una relació que s’ha d’acabar per a donar vida a una altra història, un inici ple de dolor, de paraules que no arriben a sortir dels llavis, de la manca de la calor d’un altre cop que ens reconfortava, d’acomiadats suspesos plens d’interrogants i corredors, habitacions, llocs comuns plens de records que ens torturen lentament per a netejar-nos i que, a la segona part de llibre, obrin pas a un nou moment, una nova etapa plena de ressentiments, dels retrets d’una banda que busca una culpable, una dolenta d’aquesta història, una madrastra que ha donat mort a allò que es pensava que no podia tindre fi i que només buscava una bretxa, una escletxa, un petit raig de llum que li donara l’oportunitat de trobar un nou camí per a continuar vivint i, per què no, tractar de ser feliç, de perseguir aquesta utopia que tothom anellem i que encara es desperta amb records d’allò que ha hagut de deixar darrere desitjant que qui l’acompanyava fins ara puga refer la seua vida amb els trossos que els dos s’han repartit, amarga herència que cap volia atresorar i que, a la tercera part del llibre, acaba amb l’assimilació del duel, amb la comprensió que res dura eternament i que allò que mor només és la llavor per a donar vida a una nova història, una nova oportunitat de ser una nova dona amb un cor ple de ferides i cicatrius que el mostra com una bandera, lluerna que il·lumina un pit de qui ha mort per a renàixer en una nova dona, plena de maduresa que surt a trobar una nova vida i ja no té por de rendir comptes amb els fantasmes del passat que l’han acompanyada durant la seua vida: la relació, no sempre com desitjava, amb la seua família; els records d’una parella que ja no és; la incomprensió d’un entorn que no sempre ens comprén i l’acomiadament d’una dona que era i que ja no és, perquè s’ha tornat una altra.

Estem davant un llibre que surt de les profunditats d’un cor ferit que fa pujada fins a trobar la llum i començar a caminar amb una nova vida. Llegim els poemes esglaonadament. El llibre ens dibuixa una mena d’Escala de Jacob, on ens podem imaginar pujant des del vall de llàgrimes del dol que hem de patir quan diem adéu a una relació fins a arribar al cel que ens espera quan assumim que si hem tallat les amarres i ens hem llançat a buscar una altra vida, ara només ens ha d’importar el viatge que estem fent.

El tema central que vertebra “No vull viure al setembre” és l’amor i les conseqüències que el seu fi té en els amants quan li hem de posar fi, però també l’esperança, el cant a la vida el desig de construir una nova vida en aquest lloc tan utòpic com és el futur que està ple de possibilitats i promeses. Però el llibre també es deixa llegir com una mena de poètica. Díez escriu poesia com qui modela argila amb les mans nues, donant-li forma i vida com només els artesans saben fer. El poema mateix esdevé l’obra modelada amb les paraules, lligada amb els versos, que va prenen consistència material, pes i sobretot la seua pròpia vida, transpirant per cada porus. Cada poema s’ha de llegir contenint l’alè amb el cor en un puny, perquè les seues paraules ens travessen com punyals, punxant l’ànima i fent-nos tremolar, patint esgarrifances per l’emoció que ens travessa el cos com una descàrrega elèctrica.

Díez escriu poemes de vers curt, tallats a mà, de vegades amb arestes que amenacen de fer-nos sagnar, poemes que podem llegir des del nostre interior al mateix temps que anem substituint l’aire que omple els nostres pulmons per les seues paraules, mantenint el silenci o bé els podem recitar en veu alta en una sola exhalació, en un crit de declamació per lliurar les cadenes que ens comprimeixen el cor. Díez no és una poetessa que faça un abús dels adjectius, ni que busqui una artificiosa lírica per impressionar-nos amb seu domini de la llengua. Caldria llegir a Díez com a una poeta que no té por a posar-se al centre, de despullar-se i mostrar al lector qui és, que sent, que estima – pot ser de vegades massa -, que és vulnerable i que si li passem la mà per sota la pell i tractem d’arribar al seu cor, notarem que està ple de cicatrius, d’històries personals que li han marcat com ferre candent. Estem davant un llibre que és una rendició de comptes servits amb una gran condensació poètica, que podíem resumir amb la idea que l’amor és plural i compartit, però el desamor és un cúmul que s’ha de portar a soles. La poesia de Díez és un exemple d’aquest estil que, afortunadament per a lectors com jo, demostra que no fa falta que ens embriaguen de paraules per a gaudir de la lírica, que ens convida a veure les paraules que no estan, a omplir els espais que queden quan hem acabat un poema, a acabar pel nostre compte l’història que hem llegit, a posar-nos en la seua pell, a recordar aquest cementeri de besos morts que no vam donar, de carícies suspeses en cerca d’un cos absent que dormita en tots els cors de qui ha estimat a algú i l’hagut de dir adéu.